dijous, 1 de desembre del 2011

1 de desembre, Dia Internacional de la lluita contra la SIDA: fracassos, dubtes i reflexions


Han passat 30 anys d'ençà que es va detectar el primer cas de SIDA a Barcelona (octubre de 1981, a la Vall d'Hebron). En aquell moment no es parlava de SIDA com a tal, sinó que el nom es posà un any després i encara n'hagué de passar un altre perquè es descobrís el virus. Aquell primer cas, aquella persona, va morir al cap de molt poc.

Afortunadament, en aquest món occidental anomenat desenvolupat, les coses ara són molt diferents. S'ha avançat molt a nivell mèdic, fins al punt que potser d'aquí a pocs anys la ciència pugui ja oferir una vacuna eficaç. A l'altra cara de la moneda, però, les coses no han anat tan bé. La prevenció està fallant. Ens hem relaxat, despreocupat, les pràctiques de risc són freqüents, els preservatius són a l'abast de tothom i tanmateix el nombre d'infeccions lluny de mantenir-se estable no para de pujar. Alguna cosa hem fet i estem fent malament.

Cal fer una reflexió profunda sobre aquesta pujada de casos, intentar analitzar per què, plantejar els dubtes que encara cal resoldre i resseguir una mica les perspectives de futur immediat en el context de crisi actual. Abans, però, cal deixar molt clar que la transmissió del virus pot afectar tothom, i tothom vol dir tothom. Cal recordar i advertir el següent:

- no hi ha grups de risc, hi ha pràctiques de risc. Qualsevol estadística que parli de grups de risc és discriminatòria cap a aquest des del moment en què es formula així. No per ser gai (o consumidor de drogues, o dona negra africana, o…) es tenen més probabilitats de ser infectat, la probabilitat s'esdevé en el moment en què es fan pràctiques de risc.

- campanyes específiques per a homes que tenen sexe amb homes (HSH), així, a seques, sense campanyes dirigides a la resta de persones que tenen sexe amb persones, és estigmatitzant, homòfoba. Aquestes campanyes dirigides a col·lectius determinats són útils i pràctiques, però ha d'anar coordinades amb altres que vagin dirigides als altres grups. Als mitjans de comunicació, cal evitar parlar d'aquests grups. VIH+ no és igual a homosexualitat. Insistim, cal dirigir-se sempre de tots els col·lectius possibles i anar molt amb compte amb l'ús de l'estadística.

- es parla sovint de la promiscuïtat que tenen els HSH. I què? Tornem-hi: no hi ha grups de risc ni tampoc “freqüència de risc”, el problema són sempre les pràctiques de risc, i amb una n'hi ha prou per ser infectat. Cal evitar pensar que promiscuïtat és igual a ser sospitós o a més probabilitat.

- i les dones?, poden ser contagiades?, poden tenir sexe amb homes contagiats? Sembla que SIDA sigui igual a homes, o, pitjor, que les dones no tenen dret a la salut.

- i les lesbianes?, existeixen?, practiquen sexe?, tenen pràctiques de risc? Un vegada més, cal visibilitzar el fet lèsbic. Les lesbianes també poden fer pràctiques de risc, les possibilitats hi són igual.

Un cop fets aquests advertiments, tornem al moment actual. Els casos pugen, i molt. Hi ha relaxació a l'hora de practicar sexe segur, això és evident. Però per què? Què ha passat? Com pot ser si justament l'accés a la informació sobre malalties de transmissió sexual és millor que anys enrere i els preservatius són a l'abast de tothom? Les causes poden ser diverses però precisament no les hem d'anar a buscar en aquesta falta d'informació ni la manca de preservatius o altres mesures (barreres de làtex, per exemple) sinó en la nostra conducta a l'hora de practicar sexe. És molt difícil donar una o dues causes de forma clara, o explicar-ho de manera irrefutable, però sí que volem parlar de tres factors que van més o menys lligats i que poden ajudar a entendre-ho una mica.

El primer factor és el fet que ja no es mor de SIDA, sinó que es pot ser un malalt crònic amb una qualitat de vida més que acceptable, o simplement ser només portador del virus (aleshores no ets un malalt, només estàs infectat). Les morts són, per força, notícia, a nivell de cercle d'amics, de família o als mitjans. Els malalts crònics no són notícia i justament intenten no dir-ho per no ser estigmatitzats. Per tant, el temor a aquesta malaltia ha baixat moltíssim, ja no es parla cada dia de morts per SIDA i el tema es fa gairebé invisible.

El segon factor, justament, és la despreocupació, la incúria quant a les relacions sexuals, la irresponsabilitat, més enllà de tenir més o menys por a resultar infectat. Es practica sexe anònim d'una manera gairebé consumista, despreocupada i a voltes irrespectuosa amb l'altra persona o altres persones. Això no és un judici contra la promiscuïtat, el sexe ràpid i anònim o els jocs de rols que hi pot haver en la pràctica sexual, no, això és una crítica a no voler ser conscients del que implica practicar sexe sense protecció, passar per alt les conseqüències (no només de salut), practicar-lo de manera irresponsable (és fàcilment exportable als embarassos no desitjats), etc. Qualsevol discurs actual que parli de crisi de valors i es lligui de seguida amb la pràctica sexual ve, de segur, de sectors conservadors de la societat (no oblidem que per a l'església catòlica la solució a aquestes malalties és la no-pràctica). Cal evitar aquests discursos, cal atacar-los. Les persones hem de poder gaudir de la nostra sexualitat lliurement, com vulguem, quan vulguem i amb qui vulguem, tants cops i amb tanta gent com vulguem (o puguem). Això ha de quedar clar. Però s'ha de fer de manera responsable. I no es fa. Cal tenir consciència sobre la importància del sexe segur. No som en absolut conscients de les conseqüències que pot tenir, i amb una sola vegada n'hi ha prou per infectar-se.

Lligat a això, un tercer factor és la falta de pedagogia, la desconnexió de tota aquella gent que els anys vuitanta i noranta lluitava (socialment) contra la SIDA, feia prevenció, en parlava, feia visibilitat, etc. La cadena s'ha trencat. No s'ha “menjat prou el cap” als joves que han nascut més tard. És cert que hi ha campanyes de sexe segur, es reparteixen preservatius, se'n parla a instituts, a la televisió, etc., però ha fallat la pedagogia més personal, la insistència, la presència en el dia a dia. A tall d'exemple, més d'una vegada gent que es dedica a parlar del tema i a fer-ne tallers se sorprèn de fins a quin punt els oients tenen dubtes, dubtes substancials, de l'assumpte, ja que els ponents donaven certes informacions per més que sabudes, i resulta que no. Hi ha molta ignorància i molt poca consciència a l'hora de combatre-la.

Hem apuntat aquests tres factors, però n'hi ha molts més que ja se'ns escapen (drogues, enganys d'homes presumiblement heterosexuals que contagien les seves parelles dones, etc.). També cal mencionar que hi ha teories que qüestionen l'existència de VIH; que mèdicament es diagnostica i es tracta de manera diferent segons a quin lloc del món s'és; que les investigacions avancen i el que abans podia no ser considerat una pràctica de risc ara resulta que sí (i a la inversa), i que és evident que les farmacèutiques hi tenen interessos econòmics (no hi ajuda que els barems a partir dels quals cal medicar-se variïn). Però tot això són temes per a altres articles sencers, temes que se'ns escapen. Ara, no obstant totes aquestes consideracions, cal parlar de com cal reconduir la situació, què cal fer, com es poden reformular les campanyes de prevenció per tal que funcionin i com es pot conscienciar la gent que cal practicar sexe segur. I aquí és on vénen els dubtes.

Les campanyes dutes a terme fins ara han estat un fracàs. Això és una evidència atenent a les sempre perilloses estadístiques. Repartir condons, formar la gent, passar tríptics informatius, fer campanyes de sexe segur, etc., no és suficient. Cal anar més enllà. El problema justament s'esdevé quan potser es creua una frontera que encara pot estigmatitzar més les persones seropositives. No es pot demanar que tothom que ho és seropositiu faci públic que ho és (les conseqüències serien tan visiblement devastadores com útils). Tampoc es poden fer campanyes agressives posant damunt la taula les conseqüències concretes de ser seropositiu (econòmiques, socials, físiques…), tot i que també seria molt eficaç, com a fets tangibles que són (però eficaç alhora com a estigma a les persones que ho són). També hi ha militants de la lluita contra la SIDA que parlen d'estendre la medicació a tothom qui és portador del virus, de tal manera que el virus es faci pràcticament indetectable i així baixi moltíssim la probabilitat de contagi (cal seguir fent estudis en aquest sentit). Això és car i no evita el risc al 100% (però molt millor que no pas no utilitzar protecció, és clar) ni resoldria res en el cas que els portadors no sabessin que ho són.

Dubtes en veu alta, dèiem abans. Serien mesures difícils, dubtoses, contundents, que no es poden aplicar. Com s'ha de fer? No ho sabem. Però el nombre d'infectats puja cada dia i sembla no tenir aturador. És alarmant. Fent ús d'aquestes estadístiques que parlen de grups de risc en determinats llocs (Barcelona, per exemple), es manegen uns percentatges molt elevats de noves infeccions, uns percentatges molt preocupants. Ja hem dit a l'inici el perill que tenen aquestes estadístiques però malgrat tot són un toc d'atenció molt bèstia de la realitat actual.

El futur és magre, també, i no només per l'augment constant de casos sinó perquè cal veure què passarà amb les retallades. La medicació és molt cara, poder prendre una sola pastilla al dia en substitució dels còctels d'abans és un gran avanç, però és car i cal estudiar cas per cas. Temps i diners. Si les retallades apunten cap aquí les conseqüències per a la gent que s'ha de medicar podrien ser terribles, tan econòmicament com pel que fa a la qualitat de vida. Els drets no es retallen.

I l'1 de desembre, Dia Mundial de la lluita contra la SIDA tornem a sortir al carrer, a fer prevenció, a conscienciar, a avisar, a practicar sexe de manera responsable, a follar amb condó, a ser promiscus, a repartir preservatius, a fer visibilitat i a seguir investigant. Hem guanyat alguna batalla, n'hem perdudes moltes (i molts companys de lluita), però aquesta guerra l'hem de guanyar.

Per acabar, una mica d'informació útil:

- Ser Seropositiu (VIH+) no és una malaltia, és una infecció. No és el mateix que la SIDA ni significa tenir SIDA.

- Indetectable: significa que després d'una anàlisi de sang no es detecta el VIH; l'únic que es detecta són els anticossos que ha generat el sistema immunitari.

- Asimptomàtic: donat que el VIH està bloquejat no hi ha símptomes, ni d'aquesta ni de cap altra infecció, perquè les defenses estan restablertes i són “normals”. En aquest estat la qualitat de vida és òptima, l'esperança de vida és com de qualsevol persona i la transmissió del virus està sota control, bloquejat per la medicació (que sol ser d'una pastilla al dia). El VIH roman en poca quantitat sense poder reproduir-se essent baix o molt baix el percentatge de transmissió. L'ús del preservatiu protegeix d'aquest percentatge baix de transmissió.

Cal reflexionar sobre la por que ens han imposat quant al VIH-SIDA.

La por paralitza la persona i la fa servil.

Una societat amb por genera diners.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada